Son artistes forasters els que estan fora del sistema cultural i comercial vigent, els que viuen (vivim) en fora de joc permanent.

Presento a qui no el conegui al Sr. Martín Ramirez, 1895-1963, mexicà i resident als USA.

Després de 45 anys enterrat i de passar-ne més de 30 en un psiquiàtric, on li va agafar la dèria de dibuixar trens i cowboys sobre els papers d'embalar, ara és molt cotitzat i es paguen milers de dòlars per un paperot seu. La gent guapa de Manhattan no poden viure sense tenir-ne un.

Altres inadaptats van ser arreplegats a temps per algun marxant i la seva obra ha arribat a tenir més o menys difusió. Giacometti, Morandi, el mateix Miró o el gran Francis Bacon o el diví Dalí. Amb el pobre Van Gogh no hi van ser a temps d'agafar-lo en vida. Se'ls distingeix perquè la obra és sempre personal i diferent i son els altres qui els copien, si poden.

De fet tot artista és un foraster del sistema per essència, el que passa és que quan un comença a estar una mica cotitzat es va acoblant al paper que ha d'interpretar, perquè si no ho fas et "descotitzes". Pocs se'n escapen d'això i acostumen a ser els bojos o els inadaptats naturals. Això fa que el mercat d'art actual estigui saturat d'artistes bastant avorrits, que fan tots el mateix, tot i els seus intents de causar sensació fent alguna burrada dirigida a crear falses expectatives sobre la seva importància (el seu preu). Això permet que proliferin casos que son pràcticament una estafa o que simplement no son autèntics per que es limiten a fer el que "s'ha de fer".

A les escoles d'art ja es comença a fer la tria, deixant de banda als inadaptats o intentant dur-los pel bon camí, de manera que, en acabar els estudis tots tinguin la mateixa filosofia, el més allunyada de la vida quotidiana possible. Perquè un artista com "ha de ser" procura que no se'l entengui, perquè si l'entens, veus que no hi ha res al darrera, que tot és moda i buidor.

Cal esmentar que quan el Cel et marca com a artista, ni els comerciants ni les escoles aconsegueixen convertir-te en "resident" al sistema. Per sort encara queden molts bojos obsessius "forasters", que no poden deixar de fer el que fan, estigui ben considerat o no. I a més, acostumen a ser acceptats per la gent normal (els que son el que son) que sembla captar la seva autenticitat intuïtivament.

Faig una proposta de negoci
Per qui tingui una mica de capital, estigui ben relacionat i tingui ganes de divertir-se i conèixer gent interessant. Es tracta de fer la distribució de la obra d'aquests artistes. Penseu que acaben per ser els més coneguts i cotitzats, mentre que aquells que han seguit les tendències del moment queden amuntegats en l'oblit. D'altre banda, els marxants d'art i galeristes prefereixen treballar amb artistes "residents", més assenyats, que fan el que "s'ha de fer" i per tant no hi hauria gaire competència. Per un mòdic preu us puc fer d'assessor, de comissari d'exposició o una cosa d'aquestes descansades. No se perquè serà, però en conec una pila d'artistes inadaptats.

Abans de morir-me
Espero tenir un moment prou lúcid per no deixar res a la posteritat, de manera que no espereu comprar obra revaloritzada després. Calculo que trigaré tres o quatre hores a destruir acuradament el que tinc al magatzem i al disc dur i deixar les restes al contenidor corresponent.

Bèstia si, però cívic.

imatge copiada de: www.fleisher-ollmangallery.com
vegeu un interessant article a elmundo.com
aquí també hi ha algunes coses (en francès)