Diuen que no m'agrada el cinema, però no és veritat. No m'agraden la majoria de les pel·lícules perquè són un engany. En general, prefereixo les antigues en blanc i negre perquè eren més innocents i més autèntiques. Ara tot són trucs fàcils, guions malintencionats i efectes especials, que el converteixen en un producte de consum massiu, destinat a guanyar diners i a alterar la ment dels espectadors.

Però el veritable problema del cinema és el seu propi format.

Intentaré explicar-me:

Ja a primers del segle passat, el cap samoà de Tiavea en els seus discursos sobre els Papalagi (que venim a ser nosaltres) denominava als cinemes les "sales de falsa vida" i tenia molt mala opinió del tema. I això que només va veure pel·lícules mudes!. A mi em va obrir els ulls al greu perill que representa.

La nostra ment té les seves limitacions. La seva part inconscient, que és la qual més ens condiciona, no pot distingir entre vida real, somni i pel·lícules, per això les arxiva totes juntes i les coses acostumen a barrejar-se.

El cinema és la tècnica que millor pot reproduir els nostres somnis, a nivell sentimental assumim les seves històries com pròpies, la nostra ment profunda queda indefensa. Si ens impliquem sentimentalment estem llests, ja que tota la càrrega ideològica associada penetrarà en el nostre inconscient i s'implantarà amb tota facilitat. El cinema és una màquina d'induir en la gent sensacions i sentiments que no són seus. La propaganda nacionalsocialista del III Reich, amb Goebbels al capdavant, ho va explotar al màxim traient-li tot el suc, els altres van aprendre d'ells (1).

Observeu que sempre intenten l'impacte emocional, fent-nos veure escenes que ens sacsegen emotivament. Violacions, injustícies, traïcions, salvatjades a tots els nivells, també en el cinema romàntic però en un altra tesitura. Observeu que el vostre cos desprèn adrenalina com si us estigués succeint a vosaltres i volguéssiu aixafar al dolent al que no coneixeu de res. Ploreu veient una escena amb la qual no teniu res que veure. El vostre cervell es despista i emmagatzema les coses com si li fossin pròpies. També succeeix amb les novel·les, però la mecànica de la lectura crea una certa distància.

Normalment són bastant barroers, especialment les produccions de Holllywood. Podeu saber qui paga la pel·lícula pels missatges més o menys subliminals que col·loquen. Un cas típic d'impregnació ideològica és el del savi/artista jueu bo, contra analfabets anti-jueus dolents (alemanys dolents, àrabs dolents, russos dolents, etc.). No cal esmentar les justificacions per a robar el territori d'uns altres en les pelis de l'Oest, o per a justificar cops d'estat sagnants com les dirigides per Eisestein, on tota la part històrica està falsejada, encara que estèticament són meravelloses (la seva tècnica em fa recordar a la meva admirada Leni Riefenstahl). La norma és que sempre hi ha un enemic que ens amenaça contra el qual l'heroi ha de lluitar. El cas és que sempre hem de viure amb por, perquè la por ens fa gobernables (2). També ens diuen com ens hem de comportar, i ens donen exemples sobre la vida que hem de dur. Ens diuen el que és bo i dolent (3)

Comercialment la inducció al consum de Coca-cola és omnipresent i, en els últims anys, el tabac s'ha tornat molt subtil i només fumen els dolents, que acostumen a ser els personatges més interessants. Automòbils i armes de foc, són presentats en primer pla (recordem que als USA hi ha un important mercat d'armes).

Quan veus la trampa et fa riure. Si us entreteniu a destriar quins són els vostres sentiments propis i quins són influenciats per marques comercials, grups de poder o ideòlegs variats, podeu aprendre moltes coses de vosaltres, d'ells i dels trucs que gasten. Observareu que la falta de respecte és total i pràcticament ens prenen per tontos. Per això repeteixen sempre els mateixos trucs.

Cal dir que no totes les pel·lícules fan això i que algunes estan creades amb les millors intencions, però de tota manera la implantació de sentiments existeix, per la simple mecànica de la filmació. L'única manera d'evitar-lo és fer les correccions oportunes en la nostra ment, saber que el que passa a la pantalla no ens passa a nosaltres i que no hi tenim res a veure, podem aprendre coses, ens podem divertir, però cal mantenir la consciència en guàrdia i escollir el nivell de involucració que volem tenir.

Potser pensareu que ja ho sabíeu tot això, que no sou tan rucs, que no n'hi ha per a tant. És el que pensava jo fins que em vaig adonar que me la fotien igual o més, de manera que vaig passar a considerar la cosa molt greu (alerta roja) i a filtrar acuradament tot el que em volien fer veure. És una simple tècnica que, un cop apresa, s'aplica de manera automàtica.

Es tracta d'observar i filtrar els diferents nivells dels missatges, paraules, imatges, música de fons i temporitzacions, d'escanejar tots els racons de la pantalla en cada escena. De comportar-nos com si fóssim un inspector. Quan li agafes el truc resulta molt divertit i pot fer passables algunes pel·lícules avorrides, i si són bones encara les gaudireu més.

Simplement, veureu TOTA la pel·lícula. (4)

(1) Si veieu els documentals filmats per Leni *Riefenstahl i els compareu amb els que es munten els nostres polítics, veureu que, essencialment, no hi ha molta diferència, sobretot en les intencions.

(2) Ens fa desitjar un "amo bo" que ens protegeixi.

(3) El nostre homenatge anual als difunts s'ha convertit en "hallowin" perquè qui paga les pelis dicta les normes.

(4) Perdoneu tantes notes a peu de pàgina, però queda tan refinat!.