Estic fent una proba. Miro al meu voltant i m'esforço a trobar la bellesa. És fàcil veure la bellesa de les coses quan ets al mar, davant de les ones que trenquen o dins un bosc on totes les formes son naturalment harmonioses, les olors, els sons, les llums i les ombres. Fins la mes petita herba o un minúscul gra de sorra son d'una bellesa sagrada.

Però sóc a ciutat, a un barri de classe mitjana. El carrer és d'un color gris ciutat i les llums artificials no li donen gaire encant. Les ombres travessen diagonalment la vorera, creuant-se agressivament. Les llums de fanals, cases, bars, rètols de botigues i cotxes que passen, son cada una d'un color diferent: blaus, blancs, grocs, taronges, però fan combinacions dures, gens harmonioses. L'olor és de la fregidora del bar, barrejada amb ambientadors sintètics i el fort perfum d'una senyora d'edat avançada que surt del ball i espera el bus. Algunes fulles seques, tres o quatre per metre quadrat. perquè és tardor a la ciutat. Hi ha arbres que ningú no mira. Son un pal més: un arbre, un fanal, un senyal de tràfic, un semàfor...Podríem dir que és un carrer lleig.

És diumenge a la nit. Demà dilluns. Els dilluns son lletjos. La Terra gira fent dies i nits i no sap quin dia és, això és un problema nostre. Ella intenta repartir la llum entre totes les seves criatures de la millor manera possible.

Potser aniria bé una tempesta que renovés l'aire, que portés una mica d'olor de mar, que apagués els llums i deixés veure algun estel. Una tempesta obrint una finestra a la bellesa del món. Però no està prevista i el món continuarà sent lleig.

I perquè no ho ha de ser?. Perquè cercar la bellesa?. No serà que perseguim un miratge?. Les coses que ens semblen brutes, descompensades, inharmòniques, formen part de la vida. En son una part indispensable. De fet, es manifesten quan s'està produint un canvi. Quan una societat no té hàbits saludables i oblida les bones maneres vol dir que està sotmesa a una transformació. Quan una pintura és a mig fer, sovint resulta poc agradable. Escoltar a un músic quan està composant, és la cosa més pesada del món. El nostre organisme, quan està malalt, és perquè està adaptant-se a una nova situació. A la nostra ànima li passa el mateix. Al món, pel que sembla, també.

Al bosc més encisador hi ha coses podrides i bèsties mortes, si tot fos bonic estaria paralitzat, no tindria vida.

Us proposo que mirem les coses lletges amb uns altres ulls. Potser veurem la maquinaria de l'Univers en plena marxa.