Ja fa un temps que se'n sent a parlar d'això, però que és? Quan algú ens diu que parla amb el seu infant interior, amb qui parla? I qui és el que parla amb ell?

Ens designem a nosaltres mateixos com a "persones", diem que tenim una personalitat que ens defineix i ens diferencia dels demés. Considerem d'altra banda, que tenim un ànima essencial, o nucli intern que seria el que som objectivament. Seria la nostra part immortal i transportable d'una encarnació a l'altra.

La paraula "persona" en llatí significa: màscara, personatge.  El que en diem personalitat és allò que construïm perquè ho vegin els demés i es va formant al llarg de la vida, tot decorant-la amb el que anem arreplegant i ens sembla útil per a incorporar-lo a la nostra comèdia existencial. Però el nostre ésser essencial, el que realment som, para de formar-se a la infantessa o als primers anys de l'adolescència en quasi tots nosaltres. Per a això quan una situació ens agafa "en pilotes" fem un posat de criatures i surt a escena  "l'infant interior", que és infant perquè l'educació i les limitacions de la vida social no l'han deixat créixer més.  Penso que quan parlem amb "l'infant interior" estem parlant amb la nostra entitat primordial, no prou desenvolupada.

En realitat tenim moltes personalitats, molts "egos" que han après el seu paper i el representen quan cal. Vivim així repetint situacions conegudes a les que podem aplicar la careta més escaient. No som la mateixa personalitat la que va a sol·licitar un crèdit que la que va a sopar amb uns amics. Intentem caure bé i fer el posat correcte per aconseguir les nostres finalitats, siguin divertir-nos, fugir d'un problema o aconseguir diners. Tenim careta pels veïns de l'escala, pel del bar de la cantonada, per la família política... Hem  dissenyat la nostra personalitat i fins i tot ens podem autodefinir: simpàtic, vegetarià, intel·ligent, solidari, senzill, experimentat, dinàmic, no-m'agraden-els-iogurts, etc. I ens quedem tan amples.

Per això és tan difícil pintar un retrat: no saps a qui pintar. El simple fet de comunicar verbalment amb algú ja resulta complicat perquè no saps ben bé amb qui estàs parlant. Per a fer-ho correctament, tu mateix t'has de posar la careta escaient i "donar l'entrada", perquè l'interlocutor capti la senyal i interpreti el seu paper de client, amic, parent, subordinat o el que calgui.

De fet, la major part del que aprenem és utilitzat per les nostres personalitats per a millorar la nostra disfressa social i mentre més cultura tenim, més capes de vernís ens emboliquen i adornen. Però quan l'aprenent és el nostre nucli essencial aleshores la cosa apresa es manifesta com una revelació i ens colpeja de manera que sentim i sabem al mateix temps i a més, amb una certesa absoluta. D'això en podríem dir saviesa perquè ens fa evolucionar. Però no és fàcil arribar-hi, cal alguna cosa que ens desmunti i passi pel damunt dels nostres conceptes implantats. Hem de trobar-nos en una situació fora del normal perquè això pugui succeir.

No ens traiem la màscara ni per anar a pixar, ni per parlar amb els Déus, ni per parlar amb nosaltres mateixos, autorepresentant-nos així la comèdia i el personatge fins al final de la obra (vida).

Sols mostrem el nostre nucli essencial quan ens trobem en situacions no desitjades, aquelles en que no sabem "quina cara posar" allí ens manifestem com som perquè son ocasions que no teníem al nostre arxiu, no teníem la careta preparada. 

Hi ha diferents professionals que coneixen tècniques per arribar a la nostra essència, al nostre petit infant. 

Els policies aprenen sistemes d'interrogatori que deixen al sospitós en una situació per la que no te màscara adient i aleshores es desmunta i "canta", perquè el que queda d'ell és un infant que ha fet una cosa mal feta.

Mètodes semblants fan servir estafadors, directius de sectes o de grups politics i espavilats diversos per a manegar-nos al seu gust. El truc consisteix en desmuntar la disfressa de l'altre i manipular directament el seu nucli infantil, de manera que no pugui evitar creure el que li vulguin fer creure.

També algunes tècniques terapèutiques poden arribar fins al fons i ajudar-nos a reequilibrar i desbloquejar el nostre ésser. Per exemple la Teràpia Craneosacral o d'altres com la Sanació espiritual en moltes de les seves modalitats. La pràctica de la meditació també fa un bon servei.

Alguns mestres religiosos o filosòfics fan servir eines semblants. Sembla que la seva intenció és fer créixer aquesta criatura interna i que sigui ella la que assumeixi el control, perquè aleshores serem lliures.

En això podria consistir el veritable creixement. Perquè ara molts parlen amb aquest infant interior però potser no saben que pot créixer.

En fi, és només una teoria que se'm ha acudit.