El dia 25 s’inaugurà una mostra col·lectiva sobre (contra) la violència masclista. Hi vaig presentar un conjunt de “digidibuixos”, o sigui, dibuixos digitals i els he posat aquest títol, adaptant el de la pel·lícula de John Huston.

He volgut fer una mena d’estudi sobre tema, terrible i quotidià, de la violència exercida tradicionalment pel mascle sobre la femella en l’entorn de les seves relacions personals i sentimentals, amb el resultat, també tradicional, del maltractament o la mort d'aquesta.

És un intent de comprendre què es trenca a la ment i al cor d’una persona i el porta a cometre aquesta mena de crim i, fins i tot, a justificar-lo.

Tota la obra ha estat realitzada integrament de manera digital i presentada en bosses de congelats, de les que es fan servir a casa, perquè totes aquestes histories tenen un ambient domèstic.

Les imatges de base han estat trobades totes a internet i han estat acuradament modificades per evitar que qualsevol semblança amb la realitat pogués semblar una coincidència.

 Hi ha 3 parts, que consten cadascuna de cinc o sis digidibuixos:

• La il·lusió - construcció

• La desil·lusió - destrucció

• La desdestrucció (normalment no és possible la re-construcció i que tot quedi com abans)

COMENTARIS

Els diaris ens porten aquesta mena de noticies quasi cada dia. Com en els accidents de tràfic, només esmenten les que passen a l’Estat Espanyol i no sabem que passa als altres països. Potser la suma total seria esgarrifosa.

És una mort que acostuma a passar pel menyspreu, la desconsideració, la humiliació, l’abús físic, la tortura de les intimidacions diàries i les pallisses quotidianes. Aquest terror sol fer-se extensiu als fills de la parella i al entorn familiar proper. En podríem dir: terrorisme casolà. 

No és fàcil fer-se idea de quines il·lusions falses, creences absurdes, costums degenerats o cultures implantades permeten realitzar aquests actes. Els homicides, he pogut saber, expliquen de diverses maneres les seves accions:

• Ella és meva (la posseeixo, és la meva propietat). Això també val per a abusar dels fills.

• Ella m’ha destrossat la vida i ja tot m’és igual. També és excusa per atacar als fills.

• Ella no és com "ha de ser" (no acompleix les meves expectatives).

• Ella m’enganya (o jo em sento enganyat).

• Ella és inferior a mi, és tonta, capriciosa i absurda per naturalesa. Per a això mano jo. No suporto que intenti canviar-me, anul·lar-me i donar-me ordres.

• Ella no em deixa viure tranquil. Critica tot el que faig. Visc una opressió diària que no puc suportar.

Això és el que se dedueix. Habitualment les explicacions literals son: "n'estava fart", "no podia més", "així n'aprendrà" i coses per l'estil.

Vaig sentir un cas en que ell va malferir la dona perquè ella no el deixava veure el futbol en pau i volia fer-li penjar unes cortines. Moltes vegades no existeixen motius fonamentats ni per a una discussió, però penso que és el gota a gota diari el que omple el got. Per això, des de fora, tot sembla molt exagerat i sembla que no ens pugui passar a nosaltres.

També és típic que el mascle agressor iniciï les seves relacions sentimentals tractant-la de "princesa", "reina", "vida meva", que li digui que és meravellosa, que l'adora, que és l'amor de la seva vida, que no pot viure sense ella, etc.  Aquestes actituds verbals, normals en les dones, no ho son en el mascle, que prefereix els fets a les paraules, i son molt sospitoses. Senyores, malfieu-se'n del mascle romàntic que et diu "t'estimo" fins i tot quan està al W.C.

Resumint, he trobat aquests casos com a més freqüents:

El mascle homicida acostuma a ser primari, amb poca cultura. Quan es sent anorreat, menyspreat i acorralat, no troba altre sortida que la "defensa" en forma d'agressió física. La psicologia no és el seu fort. També, com que es considera l’esser superior, no suporta que ella el deixi i la manipula, fent-li la vida impossible fins que torna. Aleshores viu amb ella com a amo, o ell la deixa a ella, o la mata. Si no vol tornar, també la mata.

El mascle no tan primari o simplement més cultivat, fa servir mitjans psicològics per dominar. Si mata, sol ser per heretar els béns d'ella. La seva violència és més semblant a la femenina.

Ella, sigui culta o no, és més partidària de l'agressió psicològica i de la manipulació (no sempre n'és conscient), però quan mata, o bé ho fa per defensa pròpia, sigui per un fet immediat o per finalitzar una opressió que ja no suporta, o ho fa per qüestions econòmiques. També hi cassos de falses denuncies per a obtenir una separació econòmicament avantatjosa. Acostumen a ser elles les que, amb més freqüència, fan servir la màgia (més o menys negra) per a obtenir el que volen.

Per dolenta, per poc comprensiva, manipuladora i rebuscada que ens sembli ella, el fet de veure l'homicidi com a solució fa esgarrifar. Si ens veiem incapacitats per raonar la situació, sempre tenim a mà el “aquí et quedes” o el que feien servir a l’antiga Roma, on el mascle era l’amo: "tuas res habeto" (agafa les teves coses). Per sort, la majoria de les persones opten per una separació tan amistosa com sigui possible, que no sempre és possible.

Jo diria que els fets habituals d’enamorament, casament o aparellament, ja duen implícit el mal. No sempre pensem que significa tot això i els canvis que comporta en les nostres vides. Tenim expectatives falses l'un de l'altre. Ho fem perquè tothom ho fa, perquè és el que pertoca de fer. I després resulta que no tenim cultura de la separació. Com enamorar-se, declarar-se o casar-se surt a les pel·lícules i als “tebeos”, però separar-se amicalment, poder dialogar per finalitzar una relació, no surt. És més romàntic (i comercial) que els protagonistes acabin ajuntant-se i si es separen, és perquè un d’ells és molt dolent. El cas és que no sabem com separar-nos de la nostra parella en pau. 

Potser haurem d’admetre que homes i dones som diferents, gairebé com espècies diferents. Els humans, des de fa milers de segles ha dividit les funcions socials i potser això ha creat maneres de ser totalment diferenciades. El mascle sortia de cassa (o de guerra) amb els seus amics i les femelles es quedaven al campament endreçant-lo i cuidant les criatures.

Alguns exemples habituals de diferències: 

•  En un restaurant: el cambrer s’ha descuidat de portar un dels plats demanats.
  Si és el d’ella i ell s’aixeca per a reclamar-lo, ella ho troba bé, pensa que ell és molt considerat, que la valora i li fa costat.
  Si és el d’ell i ella fa el mateix, ell pensa que ella pensa que ell és un inútil que no és capaç de fer front als problemes quotidians.

• Ella parla d’un problema que té i ell, ràpidament, aporta solucions. Ella pensa que ell la vol fer callar, que no l’escolta, que no la valora i que no l’estima.
  Ella veu que ell te un problema i vol parlar-ne. Ell pensa que ella pensa que ell no és capaç d'encarar la situació, que es fica en els seus assumptes, que no el valora i que no l'estima.

Si ho mirem bé, veurem que totes dues parts tenen la seva lògica, però son sistemes lògics diferents. L'un basat en lligams socials i sentiments (ella) i l'altre més enfocat a la eficiència (ell). Potser en John Gray no va desencaminat quan diu que els homes som de Mart i les dones de Venus.

El que és incomprensible és que, després de milers d'anys, no haguem fet cap esforç seriós per a entendre’ns uns als altres. I en canvi, no hem parat d'intentar dominar-nos uns als altres, amb els resultats que estan a la vista.